L’esperit que sobreviu: quan el Two Row Wampum ha mort

1763. El rei d’Anglaterra Jordi III signa la Royal Proclamation. Els colons tenen estrictament prohibit per llei reclamar drets sobre el territori indígena. Prohibit. La terra ocupada per indígenes és indígena, fins que la Corona la compri. Respecte mutu. Vida paral·lela. Calma: existeix un dret de propietat aborigen.

“Però a partir del 1815 els indígenes són un problema. L’objectiu és crear una federació canadenca i per a fer-ho s’ha de passar per terra indígena. Així que el Govern publica l’Acta dels Indis de 1876.”

Continue reading →

Advertisements

El repte de traslladar l’essència

El Cafè dels Quatre Gats veia, allà pels voltants del 1980, com es forjava una idea d’allò més atractiva. Entre taules, cadires, gots i soroll d’espuma de cervesa el Pipa Club de Barcelona treia el nas. Passarien encara uns mesos fins que es posés en marxa l’emblemàtic local, i per a que comencés a forjar-s’hi el mite al voltant.

Però com va néixer el Pipa és una altra història.

Continue reading →

Alice in Wonderslam, o el deliri de la poesia recitada

A mig camí entre un recital i una competició, el segon Gran Slam Barcelona, una iniciativa del Poetry Slam Barcelona amb vocació internacional, portava aquest divendres 20 de març els grans slammers del moment. Des d’Hongria, Portugal, Argentina i d’altres, un total de vuit participants van protagonitzar aquest homenatge a Alícia al País de les Meravelles en forma de poesia recitada; en el marc de la vuitena edició del Festival Kosmopolis de Literatura.

Barcelona ploriqueja la primera nit de primavera de l’any. El terra està mullat encara i de tant en quant alguna gota es precipita des del cel negre i encapotat. Al pati del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona hi ha molta gent. Tothom pregunta el mateix:

-Pel Poetry Slam? -A sota, al hall.

El hall del CCCB és un espai ampli, de sostre alt i gris formigó decorat amb entramats de cables de llum i ventilació. Al fons hi ha un escenari i unes cortines vermelles, obertes. Un faristol ample i cúbic, a l’esquerra, és presidit per Dive Dibosso, disc-jockey nominat als Premis Grammy, que ja juga amb la seva taula de mescles.

La gent va entrant. Hi ha moltes cadires plenes. De fet, quasi no queda lloc. Al fons, cortines negres separen el pati de butaques improvisat dels mostradors i els venedors de samarretes.

Seiem.

Payaso Manchego puja a l’escenari, davant del micròfon que es troba just al mig. Amb un estil animat, resolt, ràpid, amenitza els minuts previs a la baixada de llum. Es nota que és un veterà de l’escenari i dels Slams.

Llavors, 6 en Raya. Dante Alarido, Esteve Bosch i Mag Márquez pugen a l’escenari. I apareix. Entre les seves paraules, entre els seus gestos, en el dibuix que teixeixen a cada coma, a cada accent, apareix ella: Alícia.

“No más orugas azules, no más rosas desteñidas”

És el cent-cinquanta aniversari d’aquella nena rossa, vestida de blau, adormida sota un arbre. És el cent-cinquanta aniversari d’aquella història de deliri i màgia en forma de conills blancs i reines de cors, i els tres integrants del col·lectiu que fa “poesia a tirs”, com ells diuen, disparen imatges que desperten ecos del món meravellós d’Alícia i Lewis Carroll.

Extremistas. Extremistas. Extremistas.

Canvis de ritme, de to, de registre. Moviments nerviosos. Impulsius. I, de cop, aplaudiments ensordidors.

Alícia ja està adormida. Comença el Gran Slam Barcelona.

La presentació de 6 en Raya ha estat el tret de sortida per un Slam marcat pel deliri i la imaginació desenfrenada de la obra mestra de Lewis Carroll. Totes les obres recitades han d’estar relacionades amb la obra, però la manera és, evidentment, lliure.

Comença Diego Esteban Mattaruco, i amb el seu accent argentí tenyeix el recital d’una musicalitat particularment enganxosa i atractiva. Parla amb el pati de butaques, i va dibuixant una Espanya surrealista. Es pregunta des d’on es divisa Eivissa, i afirma que a Dènia no hi ha gardènies, entre d’altres disbarats, tot amanit amb un reclam circular i repetit: “España, España, qué nación extraña; España, dime qué entrañas”.

20 punts i mig. Però aviat quedarà Mattaruco oblidat perquè entra Bohdan Piasecki, des de Polònia, amb el seu discurs veloç, velocíssim, com si recités permanentment un embarbussament de bes, ves i ics. Com un huracà, captiva amb la llengua i els ulls dels espectadors quasi no arriben a llegir la traducció simultània que li fa la pantalla del fons de l’escenari.

“Casi seguro es insoportable buscar música enmedio de un estruendo, pero yo lo intento”

24 punts. I puja Michael James Parker, directe des del Regne Unit, amb el seu O frabjous day!. Els seus canvis de ritme contrasten amb la velocitat vertiginosa que Piasecki ha sembrat dins els cossos del públic. Fa servir les mans, fa pujar i baixar les estructures de les frases, tanca els ulls, es treu les ulleres. És còmic i sincer, té una veu bonica, molt anglesa. Parla molt clar.

25,3 punts. El portuguès Nilson Muniz, davant el micròfon, desconcerta. El seu és el deliri més delirant que ha pujat a l’escenari i ha envaït el hall del CCCB en tot el que va de nit. I ell es demana, en veu alta, en aquell portuguès tan musical, entre sorolls pertorbadors que surten de la seva pròpia boca, es demana llavors quin és el major deliri bo.

Ningú contesta. Continuen els sons. Prossegueix el deliri.

Un, dos, slam. 23 punts.

Llavors Salva Soler puja a l’escenari, i fa la millor al·lusió a Alícia al País de les Meravelles de tota la nit. El conill, nerviós, ha de sortir, el cau és el ventre, la pressa és l’imminent naixement, la por, l’aire, la pressió… S’encongeix, obre el pit, mou les mans. Parla de les regles del joc del món real. Parla de la seguretat del ventre. Del cau. De l’estrés. De la pau. D’un bebè que ha de néixer.

“Las regles del juego de los grandes.

Debes, debes, debes”

La sala explota d’aplaudiments i ressona la veu de Payaso Manchego cantant 27,1 punts.

Li toca a Kristóf Horváth, que des d’Hongria captiva amb un còctel de pes, ces, enes i kas. Agressiu, veloç, agre. Wonderland-absurdistan rep 24,8 punts. El segueix Jee Kast, un belga que parla en anglès amb una llibreta a la mà. La seva expressió facial és captivadora, sorprenentment comunicativa. Es mou molt, surt corrent de l’escenari. Mateixa puntuació que Kristóf. S’olora un empat.

El darrer torn abans del descans és per Isa García. Porta un vestit pàl·lid de tall de nina. Involuntàriament, Alícia recorre el cap. Llavors, parla. I amb una veu forta, segura, una vocalització impecable i uns gestos facials infinitament cuidats, dibuixa un desvari en forma de setmana girada, en forma de somni i cordura. En forma d’Alícia adormida i desperta.

“Hay un silencio sentado en la silla
que me observa con una sonrisa de carcajada”

26,9 punts. Descans.

Després de l’actuació de Set sentits, la ronda final es desenvolupa en aquest ambient proper del hall del CCCB. “És un lloc càlid, és una situació propera, quasi familiar”, diu Jee Kast. “I el més curiós potser és parlar en una llengua que no és la materna de la gent que t’escolta; i en el meu cas que ni tan sols és la meva pròpia.”

Kristóf Horváth, Jee Kast, Michael James Parker, Isa García, i Salva Soler que, imparable, aconsegueix uns espectaculars 29,1 punts.

L’auditori embogeix i demana més. Payaso Manchego corrobora la demanda i insta el guanyador a delectar de nou el CCCB. Amb l’ajuda del públic, tria per fi i parla de l’aire.

“Ser todo sin ser nada”, ens diu.
Però aquesta nit Salva Soler està molt lluny de no ser res. Ha guanyat el Gran Slam Barcelona i li cau una gota d’aigua salada de l’ull. Com a Alícia. Al País de les Meravelles.

 

 

Aquest article es va publicar originalment a la revista online Núvol.

Cafè

-A mi el que em fot és que vosaltres, quan veieu una persona vestida de traje i amb un maletí dieu automàticament “vaja fill de puta”. I això no és.
-No crec que aquest sigui el problema. I no ho fem parlant de la persona, és un impuls fruit d’un rebuig cap a un model, una organització basada en les oligarquies. És a dir, des del meu punt de vista jutgem els estereotips, els símbols d’una organització preimposada que ens ve des de dalt, tant a nosaltres com als jefazos.
-Però, una cosa, escolteu-me siusplau. Una cosa: ara, el que no podem negar és que avui en dia el concepte de triomf actualment és guanyar diners. Si tens diners, has triomfat en la vida.
-Home, no sé…
-Sí, això no ho podem discutir. Per a bé o per a mal, i ja m’agradaria a mi que fos diferent, però mira.
-Però un moment, a veure. A mi ja em perdonareu, però no em sembla malament que el meu objectiu en la vida sigui guanyar diners, si així puc anar-me’n de viatge cada estiu.
-Estic d’acord.
-Ja però aquesta no és la idea. La idea no és els diners com a objectiu sinó els mitjans de producció dels diners. És al que em refereixo quan parlo d’un model preimposat. L’explotació del treballador, la classe obrera determinada que no pot aspirar a adquirir una posició beneficiada com la que ostenten els alts càrrecs d’una empresa.
-Una pregunta un moment, porfa ja perdonareu la meva ignorància però crec que hauriem d’aclarir conceptes. Quan parlem d’obrer, què vol dir?
-Home doncs qualsevol persona que treballa a canvi d’una remuneració…
-Un obrer és tota persona que intercanvia la seva força de treball per una remuneració pecuniària.
-I en l’actualitat, la classe obrera és doncs la que està predeterminada, deies.
-Exactament.
-Escolta però un empresari també és classe obrera.
-A veure…
-No, és a dir, un moment, si ho definim com ho has dit, obrer és qualsevol treballador i un empresari és un treballador com qualsevol altre.
-Sí, però té un lloc privilegiat a l’empresa que ha creat.
-Dons perquè se l’ha guanyat!
-Sí, se l’ha guanyat però està, ell també, determinat dins d’un model de producció que beneficia per definició les oligarquies! Un empresari es converteix en oligarquia que sotmet a la classe obrera des del moment en que es situa per sobre d’aquesta classe, i deixa de formar-ne part!
-Ja però qualsevol obrer pot crear una empresa. Qualsevol persona de a pie pot aixecar-se un dia i dir “eh, dons mira avui tinc una idea i crearé una empresa”…
-Bueno bueno bueno, aquesta hipòtesi d’escalar en la piràmide de classes té també un abast molt llimitat, eh? No podem generalitzar per aquí…
-…Sí, clar, tens raó però…
-…però si no generalitzem per aquí no podem generalitzar per l’altre cantó tampoc. És que mira, els homes de traje dels que parlavem abans, no pots tatxar-los a tots de fill de puta, perquè son persones humils que potser es deixen cada dia la pell per a que els seus treballadors puguin tenir un sou digne!
-Estic completament d’acord.
-Sí, clar, però no és a aquesta gent a la que jutjo…
-No, clar, jutges als jefazos inhumans gilipolles. Però és que no ho són tots, així. De fet, si generalitzem, hem de generalitzar tenint en compte que la majoria no són gilipolles, sino petites i mitjanes empreses amb amos que han tingut bones idees en la vida i que han aconseguit sous dignes per a assegurar sous dignes a qui es deixa la pell per ells.
-Però és que aquests també tenen un model de producció preimposat, fixa-t’hi! Per què uns a dalt i altres a sota? No és així com funcionen les coses, no és com haurien de funcionar!
-I quina proposta tenim?
-A veure, escolteu-me, m’escolteu? Escolteu a veure jo crec que hem de partir del punt que l’home és dolent per naturalesa, és corrupte i ansia el poder. I un cop el té, en vol més i més i no se’n pot treure res de bo d’aquí…
-Uf, si ara entrem en concepcions antropològiques…
-No, no però té raó! És a dir, no podem confiar en la benevolència de les persones un cop som a dalt! Perquè el poder corromp! Tu li dones a la persona humana fins aquí, i agafa fins aquí!
-I llavors què, tallem les ales?
-Jo no ho diria així…
-A veure, doncs posem uns límits. És a dir, decidim fins a on és el màxim que pot estar per sobre un directiu d’un obrer en una empresa, i llavors…
-…és que veus? Ja hi tornes! Obrer també és el directiu! I si és directiu doncs és per què…
-…vale doncs diem un “alt càrrec” i un “administrador”. A veure, doncs el que deia, establim un màxim de punts que pot estar per sobre el primer del segon, i així assegurem una menor desigualtat!
-Aquesta llimitació sembla molt idílica, però és que és tallar l’ambició. I aquesta perdoneu-me però també és una característica intrínseca de la persona humana. M’estàs dient que amb aquesta llimitació una emprenedor no podria plantejar-se un avenç en la seva empresa que impliqués una millora i un augment dels ingressos econòmics perquè això desequilibraria els sous. Però què passa si aquest home el que vol és guanyar més diners per després tenir un matalàs per després pujar el sou a la resta dels seus treballadors? És que clar, a mi si em dius no pots anar més enllà d’aquí… Jo soc una persona que sempre vol anar més enllà, i com jo tota persona humana, som ambicioses per naturalesa, tenim idees, valors…
-T’equivoques, no som ambicioses per naturalesa. Tu ho ets per naturalesa, no tothom.
-Té raó.
-Eh una cosa, una cosa, escolteu-me, vaig a buscar-me un café, algú vol alguna cosa?
-Jo vull un tallat.
-Jo vull un tè. I li pots demanar que t’hi posin mel?
-Ooooh merda jo em beuria un cafè amb llet…
-Home, no abusem…
-Va, no, jo t’acompanyo! A veure repetiu què hem de portar…
Barcelona, novembre 2013

I aquests homes anaren al combat

El pasado sábado 20 de julio tuvo lugar en el Baluarte de Sant Pere en Dalt Vila, Eivissa, un Homenaje Joven al poeta isleño Marià Villangómez. Jóvenes, niños y adultos subieron al escenario mostrando una devoción largamente cultivada o recién descubierta por un poeta cuyas líneas denotan un amor puro por la propia tierra.

Yo misma tomé parte en dicho Homenaje, y puedo constatar que resultaba curioso estar haciendo una llamada al amor a la pureza de la isla, un reclamo y un grito de lucha hacia lo que ha sido nuestro, mientras al mismo tiempo resonaban en las cabezas de todos los participantes barbaridades tales como ataques a la playa de Benirràs, retrocesos alarmantes de la lengua propia o amenazas de tal calibre como prospecciones petrolíferas en los alrededores de la isla de Ibiza.

Escribo ahora desde el césped de mi casa, con los oídos a punto de explotar gracias al atronador grito de las cigarras. Y pienso que ojalá nuestras voces puedan llegar a ser tan molestas, repetitivas, duras e ineludibles a oídos de los que, desgraciadamente, tienen en sus manos el poder de destrozar un paraíso mediterráneo con solo un asentimiento de cabeza.

En 2010, el Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero aprobaba unos convenios con la empresa de energía irlandesa Cairn Energy autorizando prospecciones petrolíferas en el Canal de Valencia. Esta lengua marina de 400km de longitud, entre la comunidad que lleva dicho nombre y la isla balear de Ibiza, es, como parte del Mediterráneo, hogar de una gran variedad faunística y floral.

Tres años después, Cairn Energy anuncia como fecha de su primera perforación petrolífera exploratoria el año 2015,  no sin dejar antes un mensaje glacial: una campaña sísmica en el invierno 2013-2014.

Dicha actuación consistirá en una búsqueda de petróleo por métodos sísmicos, utilizando detonaciones submarinas que generarán ondas de resonancia, permitiendo conocer la composición de la roca en el fondo marino.

Ya no sólo las prospecciones en sí sino la campaña energética en conjunto produce náuseas. Un “sí” de un Gobierno cuya actuación es una declaración de intenciones: money makes the world go round. O eso decían. Y parece ser cierto, porque no existe explicación racional posible que sostenga la autorización que pesa, desde hace tres años, sobre un agitado Mediterráneo.

En primer lugar, la peligrosidad del proyecto en su conjunto es, evidentemente, de un alto nivel. Pero la inminencia ha jugado a favor de los que han decidido movilizarse. La Comisión Balear de Medio Ambiente trató el pasado 4 de junio el impacto medioambiental de la campaña sísmica, constatando que Cairn Energy pretende operar a 249decibelios, cuando el 180 es el nivel de intensidad acústica a partir del cual son posibles daños irreversibles en cetáceos y tortugas marinas.

Efectos atroces sobre la pesca o escalofriantes cetáceos náufragos en el litoral son sólo algunas de las consecuencias de dicha campaña, cuya cercanía en el tiempo alerta a toda la población.

En segundo lugar, las secuelas negativas de tan desafortunado proyecto energético golpean también la esfera económico-social. El gasto económico en caso de incidentes sería, indudablemente, devastador. Teniendo en cuenta la dependencia de la isla de Ibiza del turismo, cualquier fallo –que siempre existen, como declaraba el President del Consell d’Eivissa Vicent Serra– implicaría una disminución del valor turístico de la isla.

Nunca es recomendable el basar una opinión en condiciones y sucesos cuya seguridad no es total. Por otra parte, se dice que la libertad consiste en la capacidad de tomar decisiones y atenerse a las consecuencias de las mismas, para lo cual deben haberse estudiado éstas previamente.

Tal vez en el caso de la decisión gubernamental que llevó a autorizar las prospecciones petrolíferas en el Canal de Valencia, ahora hace tres años, no se siguió este proceso. Sea como fuere, a día de hoy, con una campaña sísmica devastadora  a la vuelta de la esquina, quizá sea el momento de replantearse la moralidad de aquella decisión.

Rechazaba el Tribunal Supremo el recurso contencioso-administrativo presentado por la Generalitat Valenciana por carecer de rigor técnico y faltarle fundamentos jurídicos. ¿Es que es necesario andarse con consideraciones técnicas cuando la Ley misma se basa sobre el principio de la buena fe?

Siguen cantando las cigarras. O gritando, mejor dicho. Por favor, qué pesadez de sonido.

Y sigo pensando que ojalá pudiera yo conseguir algo con la voz. Porque parece que es, ahora ya, lo único que nos queda. Decía Villangómez que “a ver si entre todos enaltecemos nuestra lengua”. Y digo yo: la lengua, la cultura, la isla, las raíces.

Entre todos.

Luchemos.

 

Aquests homes lluitaren,

vull dir els avis dels avis,

i també damunt aquestes feixes es va sembrar la sang.

La dura mà empunyava les eines i les armes.

Defenien la vida, la collita, els seus escassos béns.

Pagesos i soldats, tot era una tasca única:

clavar la rella en la terra o el coltell en l’enemic.

Portaven aquells segles en l’entranya

l’armada incursió i la secada hostil.

Pel mar venia la tempesta

i la nau enemiga com un núvol irat.

Dins ells tenien la ràbia i la por,

lluitaven, s’amagaven, eren homes valents.

Hagueren de fer compatibles amb la feixuga feina

les hores de la gresca, de la rialla i de l’amor.

La mort els envestia per tots costats, aclaria

les espesses brostades. Era igual

morir de la lpesta, de fam, negats o en plena lluita.

Tal vegada la guerra tenia un altre prestigi.

I aquells homes anaven al combat. Ells sabien

almenys que defenien un tros de terra, una casa,

allí a la vora,

el pa de tots, dins el rebost  o a l’era,

i això els decidia a la mort.

Acceptaven, sense saber, un secular martiri:

ni tan sols crien que allò es pogués fer acabar.

I a més els homes es coneixen lluitant,

i és bell vanar-se d’una força ardida,

i les armes poden prendre un estrany fulgor a les mans.

 

El combat, Marià Villangómez i Llobet

 

Eivissa, juliol 2013