Kamasi Washington, o de com construir el crescendo etern

“Com un lleó, entra com un lleó.”

Dilluns a les nou de la nit. Sala 2 de Razzmatazz, plena d’una combinació estranya de persones. Hipsters confessos i enorgullits, senyors grans, joves que surten de la feina, estudiants de tot arreu que suats carreguen apunts i compren cervesa, fotògrafs amuntegats.

I ell entra, com un lleó. I amb ell dos bateries, Toy Austin i robert Miller; un trombó, Ryan Porter; un contrabaix, Miles Mosley; un teclat, Brandon Coleman i una cantant, Patrice Quinn. Retomba la sala amb xiulets i aplaudiments i una eufòria pròpia d’estrella del rock (i no de jazz, com és el cas).

Explota una bateria estratosfèrica. I una altra. Dos vents huracanats, toquen com si d’un concert de heavy metal es tractés. Sublim entrada de teclat després del daltabaix de percussió. Beu del bop, es llegeixen influències clàssiques. Amb tot i darrere de tot, un contrabaix de presència ineludible.

Continue reading →

Advertisements

Alice Coltrane: viure a l’ombra de John

S’expressava diferent i no entrava en categories. En un moment en el que les protestes i la defensa dels drets civils prenien un paper directe, públic, i de convulsa protesta, ella caminava en una direcció diferent. La seva música era introspectiva, transcendental i impressionista. Intencionadament, es manifestava damunt de l’escenari a través d’un llenguatge diferent. En el món conservador en el que vivia, essent dona, negra, mare, vídua i músic, era capaç d’acostar-se al piano en els clubs de jazz i, de manera revolucionària, transportar tothom a una altra dimensió.

Alice Coltrane Turiyasangitananda va ser una pianista, organista, arpista, cantant i compositora americana. També va ser la dona d’un dels saxofonistes més importants de la Història del jazz, John Coltrane. Probablement aquest fet sigui una de les raons del desconeixement i la divisió que ha generat la figura d’una dona que va ser, en sí mateixa i per sí mateixa, absolutament fascinant i digna d’admiració.

Complicada i en ocasions malentesa, la seva música és un compendi d’influències que van des de les experiències més petites de la seva infància, en esglésies negres i envoltada de gòspel, fins a les melodies eternes i transcendentals de temes de meditació índia. Passant pel jazz avantguardista que va més enllà del bop de Dizzie Gillespie o del free d’Ornette Coleman, la música d’Alice és un viatge en sí mateix que porta a dins clàssica, futurisme i relat celestial.

Continue reading →

Bad Gyal: autotune, twerk y ganas de reinar

Pantalones de chándal. Cinturas altas. Filas, Adidas y Nikes en los pies. Tres centímetros de tobillo al aire. Coletas altas y gomina, rayas de ojo peligrosamente largas. Aros de cinco centímetros de diámetro, bisutería y purpurina.

Una cola doble rodea Apolo, desde la entrada en Nou de la Rambla hasta las chimeneas de Paral·lel, en dirección al mar. Jóvenes de entre 16 y 22 años esperan. Queman cigarrillos y suenan botellas rellenadas. ‘”Las niñas quieren tra”.

Continue reading →

Marco Mezquida’s 2017 pearls

Marco Mezquida is currently one of the most acclaimed jazz musicians in Spain and certainly considered worldwide a talent not to be missed. Born in Menorca 30 years ago, he has already earned a privileged position through his hard work and chameleonic character. Teacher, composer, soloist, companion, he is versatile and perfectionist, a firm defender of self-exploration and self-care in music. His humility comes as a blessing, a fresh breeze of air, as he smiles with a thousand thank you’s shining out of his eyes at every single show. 2017 leaves with Mezquida having starred in two of the most exciting jazz recordings in Spain – Conexión, with flamenco guitarist Chicuelo; and Ravel’s Dreams, with drummer Aleix Tobías and cellist Martín Meléndez.

 

Conexión (connection in Spanish), published by Taller de Músics, could have been a sea of unidentifiable hints of styles. However, against all odds this brave series of conversations between a jazzy piano and a proudly and roughly flamenco guitar, fantastically accompanied by Paco de Mode’s percussion, end up being “a song”.

This is in its most literary and dreamy definition.

Continue reading →

A Rift in Decorum: Live at the Village Vanguard

Californian trumpeter and composer Ambrose Akinmusire released in 2017 his forth studio album, a live recording of an almost two-hour performance at the legendary Village Vanguard in New York. The great communication with his longtime quartet (Sam Harris/p; Harish Raghavan/b; and Justin Brown/dr), his risky compositions and an overwhelming performance put together an album that has been acclaimed as one of the best jazz recordings of the year.

 

He sounds painful and violent, then careful and quiet, moans in disgrace and possessed sneaks away, through the back door, no statement made, no discourse.

Fate.

Continue reading →

Cubafonía

Daymé Arocena is currently one of the most well acclaimed expressions of contemporary Cuban music. After trying piano, violin or guitar, she understood her voice was her best attribute and thus she began a career as a singer that has brought her to work with Roberto Fonseca, Jane Bunnett and Gilles Peterson, as well as many others. After her debut with Nueva Era in 2015 (see Couleurs Jazz #11 on iPad) she returned in 2017 with a completely different beat: more mature and more herself. Accompained by pianist Jorge Luis Lagarza, bassist Rafael Aldama and drummer Ruly Herrera; she writes a true love letter to her homeland and beloved island: Cuba.

 

Her voice is a force of nature. As if it spoke some hidden language or as if it had a transcendental message to spread. She covers everyone with an aura of family, she smiles stretching her lips onto white and shiny teeth that reflect almost as much light as her eyes.

Continue reading →

“Apaga això i masturba’t”

El segon cap de setmana de novembre el pianista Marco Mezquida, el guitarrista Chicuelo i el percussionista Paco de Mode omplien Luz de Gas amb el tercer concert del Retrat d’Artista que enguany la 49 edició del Voll Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona li fa al pianista menorquí. Una sèrie de cinc concerts dels quals en queden dos, el proper aquest dijous 16 a L’Auditori, amb ‘Els Somnis de Ravel’ acompanyat de Martín Mélendez i Aleix Tobías. “Cinc propostes que reflecteixen el moment intens i camaleònic en el que em trobo, sentint-me ferm en diversos camps musicals”, diu Mezquida, qui actualment exerceix de concertista, compositor, improvisador i professor a l’ESEM i al Liceu de Barcelona. Involucrat en diversos projectes com a solista, titular o acompanyant, és un dels pianistes de jazz més importants del moment.

 

L’aplaudiment és ensordidor.

“Jo desitjava això. Jo volia ser músic, volia ser concertista, volia viure de la música i ser allà. Ara mateix hi sóc i estic exposat.”

Continue reading →