L’esperit que sobreviu: quan el Two Row Wampum ha mort

1763. El rei d’Anglaterra Jordi III signa la Royal Proclamation. Els colons tenen estrictament prohibit per llei reclamar drets sobre el territori indígena. Prohibit. La terra ocupada per indígenes és indígena, fins que la Corona la compri. Respecte mutu. Vida paral·lela. Calma: existeix un dret de propietat aborigen.

“Però a partir del 1815 els indígenes són un problema. L’objectiu és crear una federació canadenca i per a fer-ho s’ha de passar per terra indígena. Així que el Govern publica l’Acta dels Indis de 1876.”

Jean Leclair, professor de Dret Constitucional a la Universitat de Montreal, explica que el diàleg entre pobles natius i estat federal es va endurir: “El govern comença a signar tractats amb els indígenes. Volen que renunciïn als drets ancestrals sobre el territori i intercanvien terres tan grans com França per reserves de 20 km2, on prometen privilegis com l’exempció d’impostos”.

L’Acta dels Indis també és un gran problema. Aquesta llei, vigent avui dia després de diverses modificacions, va comportar la destrucció de l’estructura política original, el dret autòcton i sobretot, del criteri cultural de determinació de la identitat dels indígenes. El govern decideix unilateralment qui és i qui no és indígena utilitzant el criteri sanguini.

“La introducció de l’estatus d’indi (l’anomenat Indian Status) és per donar-nos a tots un nombre. Estrènyer la minoria. Tenir-nos sota control”. La Vanessa Gray té 23 anys i és activista. Membre de la Primera Nació Aamjiwnaang, al sud d’Ontario, està acusada de desobediència civil per sabotejar un oleoducte a Sarnia en defensa de territori indígena: “El govern canadenc no pot qualificar-se de racista perquè racista és la seva naturalesa. Si al principi l’únic indi bo era indi mort”.

Jean Leclair cita també la frase de Duncan Campbell Scott per introduir que és d’aquesta voluntat de la que neixen els episodis traumàtics de les escoles residencials i el Sixties Scoop, les conseqüències dels quals determinen en bona manera la situació social actual dels indígenes. “Va ser monstruós”, diu Leclair. Sacseja el cap.

 

UN PASSAT FOSC

El meu besavi va ser maltractat. Així que quan els oficials van anar a emportar-se a la meva àvia i els seus germans, ell els apuntà amb una pistola.” La Vanessa mira al terra. “Jo sóc aquí gràcies a actes de desafiament com aquests. Només perquè vaig tenir sort. Però molts no la van tenir.”

El govern canadenc va desenvolupar, a finals del segle XIX i fins el 1996, una política d’ “assimilació agressiva”, creant internats finançats pel govern i administrats per religiosos. L’assistència era obligatòria i la última voluntat del govern era disminuir, i, en última instància, eliminar, tota tradició nativa.

“La idea inicial era que després d’anar a l’escola residencial, perdies la teva condició d’indi davant la llei: esdevenies un blanc”. La Nakuset és indígena Cree, co-presidenta de la Xarxa Urbana d’Estratègia Comunitària Aborigen de Montreal i directora del Refugi per a dones natives de Montreal.

Ella també ha viscut de prop un altre episodi fosc, el Sixties Scoop. “Va ser enorme. Per tot el Canadà. Els nens i nenes indígenes eren posats en catàlegs on es deia ‘ajudeu-los, no els volen’; però no era veritat: érem robats.” La Nakuset va ser separada de les seves germanes Sonya i Rose quan només tenia dos anys.

El sistema de pares adoptius i de tutela encara avui arrossega pràctiques problemàtiques. Tot i les millores, existeix una tendència a enviar nens indígenes amb famílies que no ho són, i quasi sense consultar. Contra això lluita la Nakuset, col·laborant amb el departament de protecció de menors del govern.

still-dancing-e1476457162120

La Constitució canadenca reconeix tres grups d’indígenes: les Primeres Nacions, els Inuit i els Métis. Davant tots ells va presentar disculpes el 2008 el llavors Primer Minsitre canadenc Stephen Harper per les escoles residencials; i el 2010 el Ministre d’Afers Autòctons ho va fer davant els Inuit en concret per l’episodi de la reubicació –els Inuit foren obligats a partir dels anys 50 a sedentaritzar-se–. Les disculpes, però, no són una solució a cap problema.

La pobresa i gran part dels problemes socials als que les poblacions indígenes han de fer front avui dia estan directament relacionades amb les escoles residencials, el sixties scoop i l’Acta dels Indis.” El Dwight Dorey acaba de completar aquest octubre el seu mandat com a Cap Nacional del Congres de Pobles Aborígens del Canadà. Per ell, el racisme, els problemes psicològics o la manca d’habitatge són “un problema generacional” conseqüència de l’herència històrica.

 

CONTRADICCIONS

Precisament en reconeixença d’aquestes lluites, el govern va crear la secció 35 de la Constitució de 1982, on es protegeixen els drets aborígens derivats dels tractats i les reivindicacions territorials. “Ara bé, que això existeixi no vol dir res. La secció 35 és la closca buida d’una promesa constitucional”.

La Pamela Palmater és membre de la Primera Nació Mi’kmaq de New Brunswick. Advocada, Doctora en Ciència del Dret i Presidenta del Departament de Govern Indígena a la Ryerson University de Toronto, per a ella existeix un problema amb el sistema legislatiu al Canadà pel que fa als indígenes: “les promeses de la secció 35 les està definint el sistema judicial perquè el govern es nega a asseure’s a la taula i acabar la feina.”

Però fins i tot guanyar un judici no vol dir victòria per als indígenes. Per exemple, un punt en el que és incerta la posició del govern és en relació als drets de Métis i indis sense condició, tot i l’existència d’una decisió judicial favorable, la CAP/Daniels Decision de 2016.

“Tradicionalment, aquestes dues etiquetes han sigut una manera que ha fet servir el govern per denegar a certes persones beneficis i servicis que es mereixien, perquè són tan indígenes com els que tenen el carnet d’indi”, explica Dwight Dorey. “Ara veurem què passa, perquè el govern ja ha dit que respecta la decisió de la Cort Suprema però que aquesta no vol dir que els Métis i els indis sense condició puguin optar al reconeixement com a tal en virtut de l’Acta dels Indis.”

Les diferències no només entre govern i indígenes, sinó entre indígenes mateixos deixen un panorama on les solucions només passen per col·laborar, opina Dwight Dorey: “totes les jurisdiccions han d’ajuntar-se amb la comunitat, seure i buscar un pla. Un pla que haurà de ser diferent per diferents comunitats”.

Justin Holness és indígena, membre de la Primera Nació Ocean Man i productor musical i artista hip hop. Per a ell, la clau són tres pilars: desenvolupar aptituds, entrenar-les, i educar. “Hem de preparar els joves de les nostres comunitats per a sobreviure”.

L’educació és un dels punts clau del repte indígena. Al Canadà, el govern només és competent pel finançament de les escoles dins de les reserves. A fora d’aquestes, són els Ministeris d’Educació provincials els que s’ocupen de les escoles i instituts des d’educació infantil fins al grau 12 (16-17 anys). Així doncs, existeixen diferències que poden ser molt grans entre territoris.

Pel que fa al contingut sobre pobles indígenes, un punt d’inflexió va ser la publicació el desembre de 2015 de les Crides a l’Acció de la Comissió Veritat i Reconciliació (TRC, de l’anglès Truth and Reconciliation Comission) per superar el trauma de les escoles residencials. La crida 62.1 afecta a l’educació, demanant currículums que tractin extensament la història passada i contemporània dels pobles indígenes. En la pràctica, però, això no acaba de passar.

En un informe d’octubre de 2015 de l’organització KAIROS cap de les províncies canadenques va rebre bona nota en l’aplicació de la crida a l’acció, i per exemple a zones tan poblades com Quebec o Ontario no s’ensenyen apropiadament seguint la TRC. De fet, en el seu testimoni al programa Unreserved de la CBC, Lisa Howell, mestra de graus 5 i 6 a l’escola Pierre Elliott Trudeau de Quebec, explicava que és un problema que els currículums ensenyin sobre els indígenes “com si fossin relíquies del passat”.

 

FERIDES I REPTES

La manca d’educació provoca desconeixement respecte focus de conflicte oberts, com les reserves. Es tracta de territoris on només hi viuen poblacions indígenes i estan gestionades pel govern, que adjudica finançament a programes segons una sèrie de criteris. Per tant, poden existir reserves molt riques, perquè han aconseguit negociar molt bé, com la de Kahnawake, al Quebec, o d’altres molt pobres. “Hi ha excepcions, però la majoria de reserves manquen recursos, com habitatge adequat o accés a aigua potable. També sol haver-hi problemes amb els joves: drogues, depressió o fins i tot suïcidis”, explica Dwight Dorey.

“És una realitat desafiant: alcohol, drogues… I com que no hi ha massa a fer és fàcil que els joves acabin involucrats en aquests cercles”, explica Justin Holness.

Unes realitats que també es repeteixen en terres Inuit. El Govern Regional de Kativik, al Quebec, explica que alguns dels majors reptes als que s’enfronta la societat Inuit avui dia són “la superpoblació, la manca d’habitatge adequat i els alts costs de vida”. Tot això porta sovint aparellats problemes de salut, mentals i una alt nombre de suïcidis. Precisament per lluitar contra aquests l’organització Inuit Tapiriit Kanatami ha creat el juliol d’enguany l’Estratègia Nacional de Prevenció de Suïcidi Inuit, a la que el govern federal ha promès ajudar amb nou milions de dòlars en finançament.

És cert que existeixen esforços del govern, però encara hi ha feina per fer. L’Alia Wurdemann-Stam forma part de Roots to Harvest, una organització sense ànim de lucre basada a Thunder Bay. L’Alia explica que fora reserva també “hi ha pobresa, violència entre joves i manca d’habitatge. En general, es necessita treballar en la creació d’una vertadera xarxa de suport cultural i de comunitat”.

Ara bé, la representació exagerada i la generalització de tots els indígenes com a “drogats sense sostre” ha fet molt mal a la lluita nativa. Al llarg dels anys els col·lectius s’han organitzat, i zones com el Yukon es citen sovint com a exemples d’èxit. Els indígenes no són una població aïllada, marginal i desafortunada, malgrat l’existència de realitats complexes i situacions en que sí hi ha marginació i pobresa. Però dir que aquesta és la regla general és tan esbiaixat com dir que tots els indígenes viuen en reserves i que tots els Inuit van en trineu. “Moltes de les dones que van venir al Refugi han acabat protagonitzant històries d’èxit”, explica la Nakuset.

Una altra de les iniciatives que té en marxa la directora del Refugi de Dones Natives a Montreal és per fer front a una de les lluites obertes més importants: les dones indígenes desaparegudes i assassinades (MMIW, de l’anglès Missing and Murdered Indigenous Women). Des de la Xarxa està intentant instaurar la figura d’una coordinadora per treballar de prop entre les persones afectades i la policia, que roman la peça clau del problema.

I és que el darrer agost el govern va posar en marxa la National Inquiry per a les MMIW, nomenant una comissió d’investigadors. Un moviment que ha posat esperança en els cors de molta gent, però que encara certes persones miren amb recel, com la Vanessa Gray: “El vertader problema aquí és el sistema policial. I està Canadà disposat a canviar això? No ho crec”

 

CURACIÓ O AUTONOMIA?

El debat de si el govern de Trudeau marcarà la diferència continua obert, i molt. Mentre alguns es confessen esperançats, d’altres no ho són tant. La Vanessa està en aquesta segona línia: “Un canvi real seria que el govern dugués a terme consultes reals per passar per les nostres terres. Honestament, crec que l’únic que veurem de Trudeau és com empeny l’Energy East Pipeline”. Aquest és un projecte que té al Canadà ben a l’expectació, i és que la companyia energètica TransCanada proposa un oleoducte de punta a punta del país que passaria per sobre de terres indígenes.

La pregunta de si hi ha que concentrar-se en guarir o en reclamar autonomia està al darrere de tots els reptes i lluites indígenes. La Nakuset es pregunta si “estem preparats per ser sobirans. Alguns ho estan, d’altres no. El Two Row Wampum, la promesa de respecte mutu, està trencada. Ara mateix, hi ha massa per guarir.”

Però és que defendre la sobirania i fer costat a la terra és guarir”, diu la Vanessa, alçant la veu.

“Si hi ha una voluntat hi ha una manera”, somriu Dwight Dorey. La voluntat existeix, i es manifesta en forma d’iniciatives com Idle No More. “S’ha ferit l’esperit” diu la Vanessa, fermament. Es posa les mans sobre el cor i diu, fluixet: “però l’esperit encara hi és.

 

Publicació original a Hemisfèria.cat.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s