El repte de traslladar l’essència

El Cafè dels Quatre Gats veia, allà pels voltants del 1980, com es forjava una idea d’allò més atractiva. Entre taules, cadires, gots i soroll d’espuma de cervesa el Pipa Club de Barcelona treia el nas. Passarien encara uns mesos fins que es posés en marxa l’emblemàtic local, i per a que comencés a forjar-s’hi el mite al voltant.

Però com va néixer el Pipa és una altra història.

La nostra història comença quan, per raons diverses, els socis d’aquest club de fumadors de pipa comencen a buscar un emplaçament alternatiu al principal del número 3 de la Plaça Reial.

La mar, a prop; un camuflatge poc buscat, un encant d’aquells que no saps d’on surt, gots de cervesa a l’antiga, il·luminació tènue, acústica espectacularment bona i sorprenentment imprevista. Un emblema del jazz manouche de Django Reinhart, amb el ‘Chino’ i el seus cada diumenge omplint aquell apartament convertit en temple.

Què havien de fer, els grans fans d’un dels locals més emblemàtics de la Barcelona dels 80, un cop saberen que el fantasma de la inviabilitat econòmica planejava per sobre els caps dels socis del Pipa. “Nosaltres som una associació molt modesta, que no podia permetre’s el que ens van començar a demanar per aquell pis”. José María Navarrete, president del Barcelona Pipa Club, seu ara tranquil·lament sobre una de les butaques de la sala segona –encara sense acabar- del 21 del Carrer de Santa Eulàlia, a Gràcia.

És aquí on el Pipa té ara la seva seu, lluny de la bullícia tan pròpia de Ciutat Vella. “Venia molta gent que ens confonia amb una discoteca o amb un lloc on es podien fer totes les ‘juergas’ que es vulgués”, explica Navarrete. “Es va començar a desvirtuar la nostra oferta i això ens repugnava una mica.” Tot i que el president del Pipa Club insisteix en que no estan “en contra si hi ha llocs que es dediquen a promocionar borratxeres i bogeria”, es reafirma en que aquest no és el seu perfil.

Per això també sortir de la Plaça Reial es va convertir en una espècie de bufada d’aire fresc quan les pressions estrenyien per molts caires. I per què Gràcia, llavors? “Buscàvem un lloc on poguéssim mantenir el caràcter que ens definia. Aquest és un espai per bolcar-hi les inquietuds culturals de tots els socis i sòcies, i per això no hem set mai només un club de fumadors de tabac en pipa, ni hem parlat només de cigarretes, puros i demés”.

Deien els devots del principal de la Plaça Reial que mai seria possible reproduir l’essència del local al nou emplaçament al carrer de Santa Eulàlia. Potser perquè ser a Ciutat Vella acostava els records dels primers bohemis de barrets negres i abrics de tall llarg voltant per la Plaça Reial. Ara bé, l’essència també està en el públic, en el gaudir, en les olors.

Insonoritzar el local i un espai més ampli són dos de les diferències, però a partir d’aquí ja els hi correspon als visitants, devots i amants contestar a la pregunta de si ha millorat o empitjorat. El camuflatge potser no és tan romàntic: allò de pujar les escales estretes d’escalons altíssims i perillosos quan portes tres cerveses damunt ja ha quedat enrere. Ara bé, continua havent-hi un porter automàtic que s’ha de picar per poder entrar, i qualsevol pensaria que és una casa feta en un baix. El silenci obligat dels fumadors és una de les crítiques, o si més no provoca males cares, que es veuen obligades a baixar el to de veu durant la pausa musical perquè al Santa Eulàlia, al contrari que a la Plaça Reial –pel que sembla-, hi dorm gent.

Però tot i les queixes, els dubtes, les crítiques, la feina –encara inacabada-, les lluites… el 18 d’octubre el Pipa estava a vessar. Vessava cervesa, emoció, suor, fotos, notes, whiskis, guitarres, somriures, dubtes. Dubtes que es dissiparen, poc a poc, i que continuen marxant, poc a poc, tot i planejar encara.

Però cada diumenge la jam ressona, rabiosa, i la gent somriu i riu i recorda que al cap i a la fi quan entres al Pipa, tot sembla d’una altra època. I no només el jazz, que tot i ser un dels majors atractius, no és l’única de les ofertes d’aquesta perla.

El Pipa és un lloc per interessos musicals, literaris, artístics, teatrals, socials, vitals. Un indret màgic on destil·lar, discutir i trasbalsar inquietuds.
Incloses les inquietuds sobre el propi Pipa.

I tot i així, continua viu.

 

 

Aquest article es va publicar originalment al diari digital de cultura Núvol.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s