Cafè

-A mi el que em fot és que vosaltres, quan veieu una persona vestida de traje i amb un maletí dieu automàticament “vaja fill de puta”. I això no és.
-No crec que aquest sigui el problema. I no ho fem parlant de la persona, és un impuls fruit d’un rebuig cap a un model, una organització basada en les oligarquies. És a dir, des del meu punt de vista jutgem els estereotips, els símbols d’una organització preimposada que ens ve des de dalt, tant a nosaltres com als jefazos.
-Però, una cosa, escolteu-me siusplau. Una cosa: ara, el que no podem negar és que avui en dia el concepte de triomf actualment és guanyar diners. Si tens diners, has triomfat en la vida.
-Home, no sé…
-Sí, això no ho podem discutir. Per a bé o per a mal, i ja m’agradaria a mi que fos diferent, però mira.
-Però un moment, a veure. A mi ja em perdonareu, però no em sembla malament que el meu objectiu en la vida sigui guanyar diners, si així puc anar-me’n de viatge cada estiu.
-Estic d’acord.
-Ja però aquesta no és la idea. La idea no és els diners com a objectiu sinó els mitjans de producció dels diners. És al que em refereixo quan parlo d’un model preimposat. L’explotació del treballador, la classe obrera determinada que no pot aspirar a adquirir una posició beneficiada com la que ostenten els alts càrrecs d’una empresa.
-Una pregunta un moment, porfa ja perdonareu la meva ignorància però crec que hauriem d’aclarir conceptes. Quan parlem d’obrer, què vol dir?
-Home doncs qualsevol persona que treballa a canvi d’una remuneració…
-Un obrer és tota persona que intercanvia la seva força de treball per una remuneració pecuniària.
-I en l’actualitat, la classe obrera és doncs la que està predeterminada, deies.
-Exactament.
-Escolta però un empresari també és classe obrera.
-A veure…
-No, és a dir, un moment, si ho definim com ho has dit, obrer és qualsevol treballador i un empresari és un treballador com qualsevol altre.
-Sí, però té un lloc privilegiat a l’empresa que ha creat.
-Dons perquè se l’ha guanyat!
-Sí, se l’ha guanyat però està, ell també, determinat dins d’un model de producció que beneficia per definició les oligarquies! Un empresari es converteix en oligarquia que sotmet a la classe obrera des del moment en que es situa per sobre d’aquesta classe, i deixa de formar-ne part!
-Ja però qualsevol obrer pot crear una empresa. Qualsevol persona de a pie pot aixecar-se un dia i dir “eh, dons mira avui tinc una idea i crearé una empresa”…
-Bueno bueno bueno, aquesta hipòtesi d’escalar en la piràmide de classes té també un abast molt llimitat, eh? No podem generalitzar per aquí…
-…Sí, clar, tens raó però…
-…però si no generalitzem per aquí no podem generalitzar per l’altre cantó tampoc. És que mira, els homes de traje dels que parlavem abans, no pots tatxar-los a tots de fill de puta, perquè son persones humils que potser es deixen cada dia la pell per a que els seus treballadors puguin tenir un sou digne!
-Estic completament d’acord.
-Sí, clar, però no és a aquesta gent a la que jutjo…
-No, clar, jutges als jefazos inhumans gilipolles. Però és que no ho són tots, així. De fet, si generalitzem, hem de generalitzar tenint en compte que la majoria no són gilipolles, sino petites i mitjanes empreses amb amos que han tingut bones idees en la vida i que han aconseguit sous dignes per a assegurar sous dignes a qui es deixa la pell per ells.
-Però és que aquests també tenen un model de producció preimposat, fixa-t’hi! Per què uns a dalt i altres a sota? No és així com funcionen les coses, no és com haurien de funcionar!
-I quina proposta tenim?
-A veure, escolteu-me, m’escolteu? Escolteu a veure jo crec que hem de partir del punt que l’home és dolent per naturalesa, és corrupte i ansia el poder. I un cop el té, en vol més i més i no se’n pot treure res de bo d’aquí…
-Uf, si ara entrem en concepcions antropològiques…
-No, no però té raó! És a dir, no podem confiar en la benevolència de les persones un cop som a dalt! Perquè el poder corromp! Tu li dones a la persona humana fins aquí, i agafa fins aquí!
-I llavors què, tallem les ales?
-Jo no ho diria així…
-A veure, doncs posem uns límits. És a dir, decidim fins a on és el màxim que pot estar per sobre un directiu d’un obrer en una empresa, i llavors…
-…és que veus? Ja hi tornes! Obrer també és el directiu! I si és directiu doncs és per què…
-…vale doncs diem un “alt càrrec” i un “administrador”. A veure, doncs el que deia, establim un màxim de punts que pot estar per sobre el primer del segon, i així assegurem una menor desigualtat!
-Aquesta llimitació sembla molt idílica, però és que és tallar l’ambició. I aquesta perdoneu-me però també és una característica intrínseca de la persona humana. M’estàs dient que amb aquesta llimitació una emprenedor no podria plantejar-se un avenç en la seva empresa que impliqués una millora i un augment dels ingressos econòmics perquè això desequilibraria els sous. Però què passa si aquest home el que vol és guanyar més diners per després tenir un matalàs per després pujar el sou a la resta dels seus treballadors? És que clar, a mi si em dius no pots anar més enllà d’aquí… Jo soc una persona que sempre vol anar més enllà, i com jo tota persona humana, som ambicioses per naturalesa, tenim idees, valors…
-T’equivoques, no som ambicioses per naturalesa. Tu ho ets per naturalesa, no tothom.
-Té raó.
-Eh una cosa, una cosa, escolteu-me, vaig a buscar-me un café, algú vol alguna cosa?
-Jo vull un tallat.
-Jo vull un tè. I li pots demanar que t’hi posin mel?
-Ooooh merda jo em beuria un cafè amb llet…
-Home, no abusem…
-Va, no, jo t’acompanyo! A veure repetiu què hem de portar…
Barcelona, novembre 2013
Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s