La droga sin nombre

Se cae un mapa al suelo justo antes de que se cierre la puerta del tren. La mujer que lo sostenía se agacha rápidamente para recogerlo, y se pone a observarlo detenidamente una vez más. Lo tiene al revés. Al cabo de dos segundos se da cuenta, y le da la vuelta. Lleva unos pantalones cortos, unas sandalias de suela ancha y una camiseta de manga corta. De su mochila cuelga un jersey, por si acaso. Aquí nunca se sabe.

El tren avanza, saliendo de la estación. Parece un jardín botánico, con el techo en bóveda acristalada, esqueleto de aluminio, columnas vertebrales en forma de vigas gris oscuro. Los trenes son rojos y amarillos. Un amarillo feo, sin embargo, en la parte central de los vagones.

Continue reading →

Advertisements

Yo susurro, Riley B. King

Hace frío. Es invierno. 1949. En un salón de baile de Twist, en Arkansas, un joven negro de 24 años manosea una guitarra Gibson acústica. Hace tanto frío que han encendido un barril medio lleno de queroseno, a modo de chimenea, para calentar el ambiente. Para que los pies de los potenciales bailarines, helados, bailen.

De repente dos hombres se pelean. Puñetazo. Patada. Salto. Caída. Golpean el barril. El queroseno cae. El suelo arde. La gente corre. Evacuación.

Continue reading →

Woody Guthrie está en la tierra

“Van a sacar un libro así que me pidieron que escribiera algo sobre Woody… Eh… Qué significa Woody Guthrie para ti, en veinticinco palabras… Y… No pude hacerlo, escribí cinco páginas. Y… Lo tengo aquí, es… Lo tengo aquí… por accidente de hecho, pero… Me gustaría decirlo en voz alta así que… Si podéis aguantar con esto de aquí, se llama Last Thoughts on Woody Guthrie (Últimos pensamientos sobre Woody Guthrie) Eh…”

Arranca inmediatamente después del “eh”, casi sin dejar espacio para coger aire. Era un 12 de abril de 1963 y el Town Hall de Nueva York estaba lleno. Lleno a rebosar y cuando Bob Dylan empezó a recitar el poema que sólo leería en público aquella vez, parecía que la sala estuviera repleta de estatuas y no de personas que respiraban.

Continue reading →

La grande decadenza

 

Un grito estridente. Cegador. Penetrante cual aguijón. De fondo, la base de una canción de discoteca. Bum, bum, bum, bum. La mujer que grita se aparta, con sus labios pintarrajeados y su lacia melena negruzca.

Luces, colores, movimientos seseantes. Una cámara chasquea el flash. Mujeres. Unos mariachis superponen su música al altavoz que escupe las notas electrónicas. No lo consiguen durante mucho rato. Una gogó con un vestido corto. Cubierta de brillantes. Pelo negro. Vestido negro. Ojos negros. Mirada perdida. Un hombre al pie del podium lanza hacia ella piropos viciosos. Se relame los labios y haciéndolo moja su minúsculo bigotito esnob.

Continue reading →

La mujer que hablaba con una trompeta

Llegaba tardísimo. Se abrieron las puertas del tranvía y se abalanzó sobre el asfalto. Subió las escaleras de dos en dos, casi se marea al llegar al segundo piso. Giró a la derecha y siguió corriendo entre pasillos laberínticos. B105. Aula con piano. Entró. Encendió la luz. Se sentó. Le caía un goterón de sudor.

Mientras colocaba sobre el atril sus tres únicas partituras, se abrió la puerta.

Continue reading →

Rampas desarmadas y crosscheck ok

-Hemos llegado a nuestro destino. Por favor manténganse sentados y con el cinturón de seguridad abrochado hasta que el avión haya apagado completamente los motores.

La gente hace caso omiso y la cabina se llena de “clicks” mientras las cabezas empiezan a alzarse. Alguno que otro se despereza.

-Rampas traseras desarmadas y crosscheck OK.

Continue reading →

Alice in Wonderslam, o el deliri de la poesia recitada

A mig camí entre un recital i una competició, el segon Gran Slam Barcelona, una iniciativa del Poetry Slam Barcelona amb vocació internacional, portava aquest divendres 20 de març els grans slammers del moment. Des d’Hongria, Portugal, Argentina i d’altres, un total de vuit participants van protagonitzar aquest homenatge a Alícia al País de les Meravelles en forma de poesia recitada; en el marc de la vuitena edició del Festival Kosmopolis de Literatura.

Barcelona ploriqueja la primera nit de primavera de l’any. El terra està mullat encara i de tant en quant alguna gota es precipita des del cel negre i encapotat. Al pati del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona hi ha molta gent. Tothom pregunta el mateix:

-Pel Poetry Slam? -A sota, al hall.

El hall del CCCB és un espai ampli, de sostre alt i gris formigó decorat amb entramats de cables de llum i ventilació. Al fons hi ha un escenari i unes cortines vermelles, obertes. Un faristol ample i cúbic, a l’esquerra, és presidit per Dive Dibosso, disc-jockey nominat als Premis Grammy, que ja juga amb la seva taula de mescles.

La gent va entrant. Hi ha moltes cadires plenes. De fet, quasi no queda lloc. Al fons, cortines negres separen el pati de butaques improvisat dels mostradors i els venedors de samarretes.

Seiem.

Payaso Manchego puja a l’escenari, davant del micròfon que es troba just al mig. Amb un estil animat, resolt, ràpid, amenitza els minuts previs a la baixada de llum. Es nota que és un veterà de l’escenari i dels Slams.

Llavors, 6 en Raya. Dante Alarido, Esteve Bosch i Mag Márquez pugen a l’escenari. I apareix. Entre les seves paraules, entre els seus gestos, en el dibuix que teixeixen a cada coma, a cada accent, apareix ella: Alícia.

“No más orugas azules, no más rosas desteñidas”

És el cent-cinquanta aniversari d’aquella nena rossa, vestida de blau, adormida sota un arbre. És el cent-cinquanta aniversari d’aquella història de deliri i màgia en forma de conills blancs i reines de cors, i els tres integrants del col·lectiu que fa “poesia a tirs”, com ells diuen, disparen imatges que desperten ecos del món meravellós d’Alícia i Lewis Carroll.

Extremistas. Extremistas. Extremistas.

Canvis de ritme, de to, de registre. Moviments nerviosos. Impulsius. I, de cop, aplaudiments ensordidors.

Alícia ja està adormida. Comença el Gran Slam Barcelona.

La presentació de 6 en Raya ha estat el tret de sortida per un Slam marcat pel deliri i la imaginació desenfrenada de la obra mestra de Lewis Carroll. Totes les obres recitades han d’estar relacionades amb la obra, però la manera és, evidentment, lliure.

Comença Diego Esteban Mattaruco, i amb el seu accent argentí tenyeix el recital d’una musicalitat particularment enganxosa i atractiva. Parla amb el pati de butaques, i va dibuixant una Espanya surrealista. Es pregunta des d’on es divisa Eivissa, i afirma que a Dènia no hi ha gardènies, entre d’altres disbarats, tot amanit amb un reclam circular i repetit: “España, España, qué nación extraña; España, dime qué entrañas”.

20 punts i mig. Però aviat quedarà Mattaruco oblidat perquè entra Bohdan Piasecki, des de Polònia, amb el seu discurs veloç, velocíssim, com si recités permanentment un embarbussament de bes, ves i ics. Com un huracà, captiva amb la llengua i els ulls dels espectadors quasi no arriben a llegir la traducció simultània que li fa la pantalla del fons de l’escenari.

“Casi seguro es insoportable buscar música enmedio de un estruendo, pero yo lo intento”

24 punts. I puja Michael James Parker, directe des del Regne Unit, amb el seu O frabjous day!. Els seus canvis de ritme contrasten amb la velocitat vertiginosa que Piasecki ha sembrat dins els cossos del públic. Fa servir les mans, fa pujar i baixar les estructures de les frases, tanca els ulls, es treu les ulleres. És còmic i sincer, té una veu bonica, molt anglesa. Parla molt clar.

25,3 punts. El portuguès Nilson Muniz, davant el micròfon, desconcerta. El seu és el deliri més delirant que ha pujat a l’escenari i ha envaït el hall del CCCB en tot el que va de nit. I ell es demana, en veu alta, en aquell portuguès tan musical, entre sorolls pertorbadors que surten de la seva pròpia boca, es demana llavors quin és el major deliri bo.

Ningú contesta. Continuen els sons. Prossegueix el deliri.

Un, dos, slam. 23 punts.

Llavors Salva Soler puja a l’escenari, i fa la millor al·lusió a Alícia al País de les Meravelles de tota la nit. El conill, nerviós, ha de sortir, el cau és el ventre, la pressa és l’imminent naixement, la por, l’aire, la pressió… S’encongeix, obre el pit, mou les mans. Parla de les regles del joc del món real. Parla de la seguretat del ventre. Del cau. De l’estrés. De la pau. D’un bebè que ha de néixer.

“Las regles del juego de los grandes.

Debes, debes, debes”

La sala explota d’aplaudiments i ressona la veu de Payaso Manchego cantant 27,1 punts.

Li toca a Kristóf Horváth, que des d’Hongria captiva amb un còctel de pes, ces, enes i kas. Agressiu, veloç, agre. Wonderland-absurdistan rep 24,8 punts. El segueix Jee Kast, un belga que parla en anglès amb una llibreta a la mà. La seva expressió facial és captivadora, sorprenentment comunicativa. Es mou molt, surt corrent de l’escenari. Mateixa puntuació que Kristóf. S’olora un empat.

El darrer torn abans del descans és per Isa García. Porta un vestit pàl·lid de tall de nina. Involuntàriament, Alícia recorre el cap. Llavors, parla. I amb una veu forta, segura, una vocalització impecable i uns gestos facials infinitament cuidats, dibuixa un desvari en forma de setmana girada, en forma de somni i cordura. En forma d’Alícia adormida i desperta.

“Hay un silencio sentado en la silla
que me observa con una sonrisa de carcajada”

26,9 punts. Descans.

Després de l’actuació de Set sentits, la ronda final es desenvolupa en aquest ambient proper del hall del CCCB. “És un lloc càlid, és una situació propera, quasi familiar”, diu Jee Kast. “I el més curiós potser és parlar en una llengua que no és la materna de la gent que t’escolta; i en el meu cas que ni tan sols és la meva pròpia.”

Kristóf Horváth, Jee Kast, Michael James Parker, Isa García, i Salva Soler que, imparable, aconsegueix uns espectaculars 29,1 punts.

L’auditori embogeix i demana més. Payaso Manchego corrobora la demanda i insta el guanyador a delectar de nou el CCCB. Amb l’ajuda del públic, tria per fi i parla de l’aire.

“Ser todo sin ser nada”, ens diu.
Però aquesta nit Salva Soler està molt lluny de no ser res. Ha guanyat el Gran Slam Barcelona i li cau una gota d’aigua salada de l’ull. Com a Alícia. Al País de les Meravelles.

 

 

Aquest article es va publicar originalment a la revista online Núvol.